Una Associació de Veïnes i Veïns, la del barri de Sant Antoni, va dirigr una queixa per una suposada “ingerència” cap a una altra Associació de Veïnes i Veïns, en comptes de cap a l’administració. Aquesta AVV va ser la de l’Esquerra de l’Eixample, de la que sóc el secretari.

A part de poder (o no) valorar el contingut hi ha el greu fet de fer públic un possible conflicte, sense haver explicat ni posat en coneixement d’aquesta associació, que es podia haver resolt per qualsevol altre via. Són associacions que estan en contacte i membres de les respectives juntes participen conjuntament de molts espais, fins i tot en el que concerneix aquesta queixa. Ens va sorpendre el fet i el lloc. És cert que podia haver hagut algun conflicte, de caire territorial, no ho neguem, però en qualsevol cas ningú s’ha dirigit a l’Associació de Veïnes i Veïns de l’Esquerra de l’Eixample per notificar-ho i poder-ho discutir. En comptes d’això s’ha fet en una audiència pública, que no és ni el lloc ni el moment de formular conflictes interns entre associacions, si no de demanar explicacions a les administracions sobre la seva actuació. Encara estem sorpresos. S’ha optat per un trencament públic, sense cap debat ni diàleg, en un espai no orientat al respecte. S’ha jugat el paper perfecte a dos dies de la reunió de totes les AVV amb el Districte per trencar tota força comú i conjunta, provocant un conflicte que es podia haver evitat.

L’escena que están esperant a l’Ajuntament per dilapidar la cohesió del moviment veïnal està servida, només calia veure la cara amb que es miraven la posterior discussió (fora de l’Audiència Pública) entre totes dues entitats. El paper s’ha fet a la perfecció, l’escenari està muntat i ara els actors ja no pintem res.

Sóc conscient de que no totes les persones de la Junta d’aquesta Associació están d’acord ni amb el contingut de dita queixa, a part que és incoherent amb la mateixa actuació de l’entitat, però a part d’això s’ha d’anar amb compte de què i com es diuen les coses, doncs s’acava fent el paper contrari de les pretensions i objectius que es plantegen públicament.

Passem al contingut, un cop explicada la forma.

Comencem el dia que els mossos d’esquadra desallotgen per la via violenta la Universitat Lliure La Rimaia, centre social per entitats de Sant Antoni i de l’Esquerra de l’Eixample (malgrat està dintre de les fronteres, per 20m del barri de Sant Antoni, i d’aquí ve el conflicte). Aquell matí hi vam assistir un munt d’associacions que donem suport al Centre Social, i a les activitats de La Rimaia, amb una sorprenent absència, l’Associació de Veïnes i Veïns de Sant Antoni, entitat que havia utilitzat l’espai per reunir-se amb altres entitats, i que ha col·laborat amb les persones que hi viuen i hi participen activament en diferents activitats del barri, i el seu compromís ha estat creixent durant tota la seva curta història.

Bé, davant d’aquests fets, que van tenir una cobertura de mitjans àmplia, els periodistes van buscar veus del moviment veïnal i només hi era present l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample, amb el seu president, el seu secretari i un membre més de la junta. Aquests periodistes, concretament de BTV van fer una curta entrevista a peu de carrer justament a en Lluís Rabell, president de l’AVVEE, que va exposar el posicionament de la seva entitat, i sempre parlant en nom de la seva entitat (i així apareixia a la titulació de la televisió). Podien haver optat per una altra persona, hi era el President de la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample, per exemple, amb qui no hi hauria conflicte territorial, i no hi va haver aquesta entrevista televisada (que si escrita), hi havia molts altres col·lectius com membres de la FAVB, V de Vivienda i més. Aquest fet ha molestat a l’AVV de Sant Antoni pel fet que a la televisió ha sortit aquesta entrevista, quan els fets passaven al seu barri, malgrat l’abast territorial de les activitats del centre és a tots dos barris.

En tots els dies que han passat des de l’afer aquesta entitat no s’ha posat en contacte en cap moment amb l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample, ni per via directa ni indirecta, i en qualsevol cas ha estat el primer cop que aquesta entitat ha dit que no donaven suport a La Rimaia, quan, insistim, han fet activitats DINTRE del centre social, i han preparat activitats de festa major conjuntament, per posar un exemple que coneixem, cosa que encara ens sorprèn més.

En la mateixa Audiència pública, per altres temes, han parlat de la seva Vocalia de Joves, dels quals alguns són membres dels col·lectius okupes que ja no hi donen suport. Acte seguit no han dubtat en riure i intimar amb els dos mossos responsables del Districte, que van apuntar les porres (no les seves, no es van mullar pas, les de la BRIMO…) cap als seus estimats joves.

El que lamento és que aquell matí no estiguéssin defensant La Rimaia al costat de la nostra AVV i hi donin motius de caire moral i legal, que obliden quan han de reivindicar una altra okupació, quan ells eren els joves, de la Casa Golferichs, per evitar el seu derrocament, en exactament els mateixos termes i per les mateixes raons per les que ara existia (i existirà) La Rimaia, La Carbonería i altres centres a tota la ciutat.

I el que demano és una reflexió a tots els membres de la Junta de l’AVV de Sant Antoni al respecte, no només de les incoherències en referència al contingut, si no a les formes i les seves conseqüències. Aquest afer es podia haver resolt de moltes maneres, i aquesta era la pitjor, ja no pel conflicte en si, si no pel moviment veïnal del Districte i les relacions entre AVV de l’Eixample. Si quelcom ha ofès, que és possible, doncs no som perfectes, hi ha deu mil altres maneres de treballar-la, però mai en el terreny on hem d’estar units i fent força cap a la mateixa direcció (i sentit). No nego una possible ingerència, tot i que a nosaltres no ens va semblar una ingerència la okupació de la Casa Golferichs per part de membres de Sant Antoni, malgrat estigui a les “nostres” “fronteres”, ni el fet que activitats de la Festa d’Estiu de Sant Antoni d’enguany s’hagin fet al nostre barri. En qualsevol cas  cada entitat té el dret d’opinar com vulgui, i si s’ha sentit ofesa, en podem parlar i buscar vies de resolució. Però el que s’ha fet està lluny d’això.

Crec que el paper que ha fet, intencionadament o no, manipulada o no, l’AVV de Sant Antoni, ha estat, per la forma, un fet gravíssim però ja no cap a l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample, si no per al moviment veïnal en general i de l’Eixample en particular.

M’agradaria que es reunissin les dos juntes al complet per treballar aquest tema, crec que és possible i es pot treballar des de l’enteniment i la concòrdia, i no provocant un conflicte on no toca i de la manera menys apropiada. Per part meva no posaré més que la tossudesa per que sigui així.

Aquest passat cap de setmana he tingut el privilegi d’assistir com a representant de la meva associació -la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample- al X Aplec de consells locals de joventut. És una trobada formativa i de reconeixement mutu dels Consells de Joventut locals de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Seré sincer, no m’atreia gens la idea, estic d’Assemblees, Trobades, Retrobades, Plataformes unitàries, Xarxes, etc. fins al capdamunt. Però que es fes a sa illa de Formentera em va cridar l’atenció, i a més, necessitava un descans després de dues setmanes de bojos, amb la perspectiva de passar-ne unes quantes més igual. Formentera mai m’havia cridat l’atenció, però, en definitiva, li he trobat el punt, cosa que sempre està bé. Hi tornaré.

Hi hem assistit 66 persones de 21 Consells de Joventut, una gentada impressionant. Vagi per endavant les felicitacions per haver superat amb èxit un repte logístico-organitzatiu majúscul, doncs Formentera no és precisament una illa a la que sigui fàcil arribar, des de 16 poblacions repartides en 3 comunitats autònomes, i amb la dificultat afegida de les poques places disponibles en els avions que vénen a Ses Illes i els elevats preus. De la nostra ciutat vam anar amb dels companys de Les Corts, de Sarrià-Sant Gervasi, de Sant Martí i del Consell de la Joventut de Barcelona (al qual formem part tots 4 consells). A més van anar els consells de Lleida, Blanes Badalona, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Feliu de Guíxols, Sabadell, Eivissa, Menorca Artài Sa Colonia, Castelló, Ontinyent, Quart, Alacant Gandia i Sueca, acollits per la Comissió de Festes de Santa Maria (podriem dir que són el consell de Formentera). Impresionant barreja de dialectes i accents del català, motiu de diverses confusions i aclariments.

Ara bé, que hi hem fet?

Us faig una petita crònica: Només arribar (vam ser els últims, i de poc ens quedem a Eivissa a dormir) vam sopar una magnífica paella mixta (la gent de València no es van queixar, suposo que bona senyal), seguit d’una (petita) ruta de bars per Es Pujols.

Dissabte el despertador va sonar a les 8.30h per esmorzar i agafar el bus per fer l’enorme distància de 5.5km fins a Sant Francesc on vam assistir a una conferència-xerrada sobre la Communicació dels Moviments Socials, feta per un periodiste especialitzat en Comunicació per la Transformació Social, molt interessant, molt. Seguit de unes no tant interessants intervencions dels consells de Gandia, Barcelona i Badalona sobre tres actuacions de comunicació “exitoses” (ho poso entre cometes per que la única que conec, encara no hi he vist l’èxit per enlloc). Tot seguit la feina de veritat, els Grups de Treball. En el que jo vaig participar vam fer un decàleg de pràctiques a evitar, que malgrat havien d’anar sobre comunicació, van desviar-se ràpidament a temes generals, per a mi, les pràctiques a evitar més importants van ser: Confiar i/o dependre massa de les administracions i Obsessionar-se en la “evangelització” de joves no associats formalment (que no legalment). El redactat no era exactament aquest, però si el seu significat. Semblen òbvies, però són errors que tots en un moment o altre hem comès, i en alguns casos ens ha passat una factura massa cara. Després de la posada en comú de la feina dels grups de treballa vam fer una visita al Casal de Joves de Sant Francesc, una petita ludoteca per a infants/adolescents/joves amb risc d’exclusió social (vaja, res a veure amb el concepte de Casal de Joves que tenim per aquí…). tot seguit vam fer una visita a uns molins de vent que hi ha a les afores del poble, fent temps per a la festa que la gent de la Comissió de Festes de Santa Maria ens va preparar a Sant Ferran. Un sopar folklòric exquisit i una festeta amb DJ’s fins les 2 de la matinada. Faig una menció especial a DJ Pharma, un crack que amb el seu ball peculiar va animar a tothom més que cap altre, el volem per aquí! Després l’autobús ens va portar a l’Hotel i uns quants vem continuar la festa en un pub del poble.

Després de dormir dues horetes i d’una dutxada reanimant, tornem a Sant Francesc per a fer feina territorial (ens vam reunir per comunitats autònomes), poca cosa. Tot seguit una ruta turística exprés per l’illa, un acte públic aburridíssim (com ho són tots), Dinar ràpid i cap a casa. Teníem l’esperança que el volcà estigués de la nostra part i ens obligués a quedar-nos alguns dies més a les illes, però no va ser així, i el nostre vol va sortir puntual.

La meva valoració és totalment positiva, tant que potser repetiría (si no fos per que al novembre deixo el meu càrrec a la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample) encara que fos a una altra localització menys apetitosa. He conegut gent molt ineteressant, més noies interessants que nois interessants, tot s’ha de dir. Especialment he rigut amb els que provenen de joventuts de partits polítics, es caricaturitzen tant a ells mateixos que al final ténen unes converses entre ells tant i tant freaks, que rius molt. La feina que s’ha fet, i la conferència del periodista m’han agradat molt. Jo suprimiría l’acte públic, no només aquests sino tots els que es fan en activitats d’associacions juvenils. Però la resta molt bé. L’equilibri d’oci i feina ha estat una mica desajustat (oci només per la nit, i feina només pel matí o primera hora de la tarda) però suposo que si no fos Formentera el paisatge que vèiem per la finestra no ho hagués trobat gens malament. Només una sorpresa negativa (totalment aliena a l’aplec), he descobert que hi ha gent que no només pensa que a la seva associació juvenil (infantil en aquest cas) noestà fent política, si no que el seu consell no fa política, em pregunto jo: I doncs, que coi hem fet aquest cap de setmana a Sa Illa? que fa en el dia a dia del seu Consell? Educar petits ciutadans per a que esdevinguin més lliures en el seu futur no és fer política? bé, no era el lloc per discutir-ho, però m’ha sorprès, i molt…

De converses a les 4 de la matinada, regades amb Herbes de jo que sé què (un Anís del Mono rebaixat, amb nom folk per a semblar més cool) va sortir un projecte que si pot ser el veritable vertebrador territorial de la ciutat de Barcelona, després del Bus del territori arriba el Vaixell del territori, una tancada flotant de consells de districte, el CJB, regidoria i direcció de Joventut, tècnics/ques i consellers/es de joventut de districte, una setmaneta (o més) voltant pel mediterrani.

Així, doncs animo a tot/es aquells/es que participeu en consells de joventut (altrament conegudes com plataformes territorials de joventut, no sé exactament per què)  la participació als Aplecs i a les trobades de consells locals de joventut, la veritat és que estaria bé fer-ne una de tota España.

Us deixo un resum de fotografies de l’Aplec, en podreu trobar més per Flickr o Facebook…

Article escrit per

1 En una metròpolis com Barcelona, la participació institucional està fèrriament dissenyada per a vetar totes les opcions polítiques que qüestionin la governabilitat capitalista de la ciutat. El propi sistema electoral dificulta l’entrada de les candidatures que no comptin amb un suficient recolzament mediàtic i/o empresarial; la circumscripció de ciutat menysprea les realitats sociopolítiques dels barris i privilegia l’endogàmia del sistema de partits; i els espais per a exercir un control social democràtic dels càrrec electes són, o bé inexistents, o directament una farsa. A ningú se li escapa que la gerència d’una ciutat-empresa com Barcelona està en mans de l’oligarquia financera, comercial i immobiliària de la ciutat, i que les retòriques participatives són simplement una broma pesada. Per tant, el camí per a la transformació social passa per articular formes de fer política radicalment asimètriques a les de la “democràcia” representativa.

2 Quines són algunes d’aquestes altres formes? Promoure una reapropiació global de la política per part de la gent. Incentivar totes aquelles iniciatives que suposin obrir espais de democràcia directa a nivell local. Sigui consolidant experiències en l’àmbit de la comunicació popular, sigui fomentant xarxes d’economia social i cooperativa, sigui creant marcs amplis i unitaris de discussió, elaboració i execució de projectes que suposin una alternativa al model neoliberal i/o estatista de gestió del territori, de l’educació, del lleure, del consum o de la salut. No podem aspirar a canvis polítics fonamentals a través de la via institucional si no creem contrapoders a una hegemonia capitalista present en tots els àmbits de la vida. Hem de reaprendre a organitzar-nos col·lectivament, empoderar-nos per a generar conflicte i contradiccions al poder establert, i ser capaces d’autogovernar les nostres vides.

3 Per a fer efectives unes mínimes condicions de possibilitat de la reapropiació de la política per part del social, s’ha de tenir clar que paral·lelament és necessari desestabilitzar, erosionar, fissurar, desfragmentar en mil bocins, la simbiosi que blinda el sistema de partits amb les estructures burocràtiques i administratives dels centres de decisió actuals. El monopoli de la política en mans dels partits va ser, clarament, un dels consensos fonamentals que emanaren de la transició -per tant constituents de l’actual Estat “democràtic” liberal- amb l’objectiu de construir un règim que foragités sistemàticament qualsevol possibilitat d’articulació política que no fos controlada per l’elit partidista. Tenint clar que aquest moviment d’erosió de la simbiosi partit-administració no tindrà conseqüències importants fins que no generi alternatives pràctiques, no podem menystenir l’obligació de plantejar-lo a nivell teòric, conceptual o discursiu. Per tant, la primera operació d’aquest moviment és posar en qüestió els partits polítics com a únics agents reconeguts per a gestionar processos de decisió col·lectiva, i així obrir les portes a que altres subjectes col·lectius participin en les decisions que afecten a la vida política local.

4 En segona instància, cal entendre que en la metròpolis barcelonina existeix un govern que va més enllà del que s’entén com a estrictament polític. Això és, que el conjunt del sistema de partits, en la seva fusió amb les estructures administratives municipals, i amb les seves divergències tàctiques internes, no són si nó la cara visible, aparentment representativa, d’uns centres de decisió econòmics de dimensió metropolitana que per a res estan subjectes a processos de legitimació democràtica. És, en aquests gabinets metropolitans, on es decideixen les actuacions estratègiques que seran aplicades, ara si, per l’aliança público-privada que es comporta com la gerència, mai la propietat, de la ciutat-empresa barcelonina. Així doncs, la segona operació del moviment ha de ser visibilitzar, per una banda, l’entramat d’interessos capi- talistes que sense ser definit com a polític és qui impulsa les polítiques econòmiques metropolitanes, i per una altra, fer entendre a les seves pantalles institucionals que, si bé rebutgem actuar en farses participatives per qualsevol serrell anecdòtic, no renunciem a intervenir en les decisions estratègiques del règim d’acumulació del capitalisme metropolità.

5En aquests darrers anys, des dels moviments socials crítics ja s’ha parlat, abastament, del règim d’acumu>lació capitalista específicament local sintetitzat en el model Barcelona, i venut pel màrketing urbà com la marca BCN. La crisi estructural, productiva i urbana que va viure Barcelona a finals dels anys 70, que denotava la obsolescència del model fordista de grans produccions, treball en sèrie o relació contractual estable, generà una resposta política i econòmica en clau de Mercat. La reestructuració capitalista, pel que fa a la reorganització espaial i geogràfica de la acumulació, suposà transformar la ciutat industrial en la ciutat de l’acumulació flexible. Expulsà la indústria a les perifèries metropolitanes, requalificà el sòl “alliberat” per a noves productivitats (culturals, grans infraestructures del transport, parcs de la nova economia immaterial, etc) i privilegià el sector terciari o de serveis en el centre urbà, amb les seves característiques: organització versàtil del treball i de la producció, noves tecnologies de la comunicació i precarietat sociolaboral. No obstant, el que el declivi de la ciutat industrial posà en un pla privilegiat dels circuits econòmics no fou sinó l’habitatge. Davant la crisi industrial, fou el mercat immobiliari qui es presentà com la millor font d’inversió i produí un cicle alcista de beneficis pel sector de la construcció que va atreure al sector financer local i transnacional. La transmutació de la ciutat en centre de serveis i d’oci fou paral·lela a la mercantilizació integral de l’habitatge, i legislacions com la llei del sòl possibilitaren onades especulatives com la que sostingué l’Ajuntament de Barcelona quan, entre 1992 i 2002, es va vendre 179.404 m² de sòl públic. Avui, però, aquest model està en replantejament. La crisi financera global ha tingut com a conseqüència l’estancament de les taxes ascendents dels beneficis en el mercat de l’habitatge, una de les potes econòmiques centrals en el model. Quina serà, o està sent, la sortida capitalista? Quina era l’altra pota? Per què la construcció d’habitatges resta estancada, i en els pròxims mesos s’inauguraran diferents hotels de luxe a la ciutat, i multitud d’edificis d’apartaments que buscaran suplir els apartaments il·legals presents arreu? En aquest sentit, l’aposta dels centres de decisió econòmics de la ciutat és clara: si les rendes mitges-baixes de la ciutat estan en crisi, i a més han demostrat, com al 2007, saber mobilitzar-se per una vivenda digna, haurem de convidar al banquet a les rendes altes globals, més agraïdes. El sector turístic, que inclou des de la gestió d’esdeveniments comercials internacionals fins a les places hoteleres, s’erigeix com la sortida capitalista a la crisi. Aquesta és una realitat a tenir en compte des d’ahir: la “guerra d’hotels contra cases” afecta directament les condicions de vida dels i les habitants dels barris, trastoca la composició social i política dels mateixos, i fins i tot redefineix les identitats dels barris o els arriba a suprimir. Qui farà política de base? Des d’on? Una reapropiació social de la política i de la ciutat no pot deixar de plantejar, a nivell discursiu i pràctic, el desacord radical amb aquesta decisió estratègica del capital metropolità i internacional.

6 Qualsevol proposta de municipalisme alternatiu, sigui electoral (candidatures assembleàries locals) o no (reapropiacions autogestionades de les relacions socials, econòmiques i polítiques d’un barri o poble), ha de tenir en compte que els cicles baixos de la mobilització social, com el que estem vivint des de fa un anys, no són precisament els idonis per a plantejar unes altres formes de gestionar la ciutat. Mobilització política i col·lectiva de continguts i horitzons emancipadors, s’entén. Doncs no ha de passar per alt que, a la metròpolis barcelonina, la mobilització és una forma de gestió de la població i la hiperactivitat individual el fenomen de masses més important. Esdeveniments culturals multitudinaris, triomfs i competicions esportives, salons publicitaris i centres comercials són el repertori de mobilització activat constantment per a lubrificar la màquina comercial de la ciutat i exercir el control biopolític a partir del moviment, que se sumen a la constant sobreactivació dels individus –virtual, curricular- per a tenir èxit personal i professional i als moviments d’arrel neoconservadora com les campanyes ciutadanes contra la prostitució, la pobresa, la migració o la simple vida al carrer. Avui, a Barcelona, sobra mobilització ciutadana, i el que manca és acció col·lectiva d’oposició al poder i en defensa de les alternatives que es constitueixen. Possiblement, les lluites estudiantils contra Bolonya del 2009 són també un toc d’alerta en aquest sentit: el cicle de lluites autònomes dels 90, aquell que agità les aigües mortes de la pau olímpica, queda massa lluny, les lluites contra la globalització neoliberal queden massa lluny, la lluita con- tra la guerra queda massa lluny. El municipalisme no pot ser només l’aspiració a gestionar millor: també ha de tenir en compte la dimensió disruptora, la creació de conflicte i la lluita col·lectiva com a premisses per a una transformació alliberadora i emancipatòria de la societat. Tota mobilització social que no vagi en la seva direcció, anirà contra ella.

7 Avui, en la constitució de la metròpolis global, està en joc una recomposició de les identitats urbanes. De manera similar a la identitat obrera que es difuminà paral·lelament a la fàbrica difusa, en el model de ciutat actual es difuminen les identitats i subjectes col·lectius que podien articular conflicte. Ahir, en l’anterior model de ciutat, els barris populars expressaven modes de vida propis, a partir de sociabilitats comunitàries, llocs compartits i de posada en comú, que de fet foren les condicions de possibilitat per a l’emergència –primer obrera, més tard veïnal i popular- d’un contrapoder polític, social i econòmic que desafià el somni burgés d’una ciutat dominada. Avui, per contra, la creació de múltiples espais especialitzats, unifuncionals, de mobilitat i trànsit permanent, i sense possibilitat de fixar llocs de trobada ni memòries compartides, dificulta enormement ser part d’una narració comuna, per tant d’un sentit col·lectiu, de la pròpia experiència. A la fragmentació de les identitats col·lectives habituals, se li sobreposen noves identitats individuals, sovint poc connectades al barri i més vinculades virtualment amb altres territoris. L’eix de conflicte s’ha globalitzat, s’han multiplicat infinitament les possibilitats d’identitat, arriben noves comunitats que aporten les seves identitats pròpies. Com possibilitar en aquest context nous subjectes col·lectius que, acollint les diferències i essent conscients de les seves desigualtats, sostinguin la lluita contra l’apropiació capitalista de la ciutat i permetin processos d’autonomia local i d’autogestió política del territori?

8 Respecte el cicle de lluites autònomes que enllaçà els anys noranta amb l’inici del nou segle, en podem treure moltes conclusions, però ens centrarem en una vinculada amb la qüestió dels espais socials, la generació de subjectes col·lectius i les possibilitats de mobilització. Sembla ser que hi ha un cert consens en associar la irrupció d’un nou protagonisme social a mitjans dels anys noranta amb les pràctiques d’apropiació d’immobles abandonats i la seva conversió en centres socials. La presa de fàbriques abandonades en antics barris obrers, d’edificis amenaçats en nuclis històrics, de casetes en barri afectats per reformes, a banda de significar –en els millors dels casos- una intromissió conflictiva i intel·ligent en els llocs afectats per la reestructuració urbana, generà espais existencials i polítics que produïren pràctiques creatives des del comú. En aquell cas, la creació d’espais generà identitats col·lectives que permeteren i acompanyaren un període de mobilitzacions: l’okupació va ser un aprenentatge -i pot ser-ho encara. Posteriorment, el reflux de la “mobilització pública okupa” –que no de les ocupacions- generà la necessitat d’un altre tipus d’espai, però espai en definitiva (ateneus, associacions culturals). També grups que participaren en cicles de lluites com les vinculades al moviment global han arribat a conclusions similars i han obert espais (infopunts, cooperatives de consum, horts urbans). I grups que participaren en les mobilitzacions contra la guerra han travessat el seu apogeu i zenit ocupant espais de nou. I fins i tot les que han participat en les lluites per l’habitatge digne, o les que han participat en mobilitzacions de migrants, han obert espais per a realitzar-hi oficines de drets socials, punts d’informació laboral o referents per l’ajuda mútua. I si voleu, arribem fins avui amb les mobilitzacions estudiantils contra el procés de Bolonya: també generen nous espais. Que es connecten, en molts casos, amb els espais arrencats en les lluites de la transició, amb els espais que han superat les ruptures generacionals. Si les pràctiques polítiques indiquen que la pervivència i transformació de les xarxes crítiques estan vinculades a la obtenció i manteniment d’espais físics (i temporals, com les apropiacions conflictives de l’espai públic que suposen activitats com les festes majors alternatives), és just pensar que alguna cosa estem fent bé i del que es tracta és consolidar, obrir, hibridar i ampliar aquestes diverses trames de nodes locals per a albergar-hi el sorgiment de noves identitats col·lectives i noves possibilitats d’acció.

9 La hibridació d’aquest tipus d’espais és, no obstant, un factor decisiu per a generar identitats col·lectives locals que recullin la diversitat i que vagin més enllà de les identitats especifiques o grupals. Què pot promoure aquesta hibridació, i per tant fer el salt de les experiències alternatives atomitzades als subjectes col·lectius locals? En primer lloc, la memòria compartida de les lluites socials precedents, la recer- ca i socialització dels bagatges obrers i populars. Conèixer col·lectivament els seus llocs de trobada, els esdeveniments que protagonitzaren, els seus repertoris de confrontació, els edificis que habitaren, les pràctiques que impulsaren. Conèixer les vides quotidianes i les reflexions dels i les que lluitaren abans que nosaltres, transforma la mirada de les realitats locals, perfora la tabula rasa de la constitució metropolitana, dibuixa punts de referència, amarra les pràctiques polítiques d’avui i en permet la projecció al futur. En segon lloc, a més de la memòria compartida, cal articular uns relats actuals comuns. Els espais locals han de comunicar-se entre ells i amb els seus entorns. Calen butlletins, ràdios comunitàries, televisions i webs locals, obrint-se a la possibilitat que les noves realitats participin en la redefinició de les identitats locals: facilitant, per exemple, tecnologia i aprenentatge perquè els nouvinguts i nouvingudes expressin la seva mirada i la seva experiència de l’entorn comú. Memòria compartida, narratives actuals comunes i, en tercer lloc, autoconeixement. Per tal de construir una identitat que no sigui una reificació del passat, una naturalització de tòpics o llocs comuns, és necessari obrir processos de diagnòstic comunitari i compartit, per tal d’identificar col·lectivament les necessitats i els anhels, els problemes i les solucions. Només el coneixement col·lectiu del territori que habitem, amb les seves diversitats i desigualtats, permetrà establir objectius compartits de lluita i sustentarà socialment nous projectes comuns. I finalment: en el camí per la creació de les noves identitats a partir de les memòries compartides, dels nous relats fruit de la comunicació, dels nous diagnòstics comunitaris, s’haurien de tenir en compte eines que garantissin que tots aquests factors cristal·litzin en processos amplis de presa de decisions. Els referèndums o consultes populars locals, encara que no siguin legals i no tinguin efectes vinculants de cara a l’Administració, generen una legitimitat social i unes agregacions col·lectives que no haurien de ser desestimades.

10 Tots aquests processos de participació local autogestionada requereixen d’unes arquitectures internes on sedimentar-se, fer balanços, recombinar-se entre ells. L’aprofundiment de la democràcia directa local requereix de marcs organitzatius unitaris que acumulin experiència, recursos, generacions, que estiguin atents i oberts a les noves composicions socials i politiques dels barris, que siguin el paraigües plural i comú de tots els espais socials, que s’hi puguin forjar els imaginaris compartits. Es diguin assemblees de barri, es diguin trobades alternatives, es diguin xarxes comunitàries, es diguin plataformes locals, es diguin consells comunals, es diguin fòrums barrials. Es diguin com es diguin, cal construir referents comunitaris reconeguts per tota la trama de nodes locals, que tinguin capacitat de permanència i per tant perspectiva temporal dels canvis que es produeixen en els entorns urbans i socials, però també institucionals. Referents permanents que afrontin els cicles baixos de l’acció col·lectiva, i que quan aquesta s’electritzi novament, referents permanents a ser desbordats i repensats sense contemplacions.

11 Per tal de superar el règim capitalista metropolità actual, cal trencar la simbiosis partit-administració i la “democràcia” representativa que el sustenta i legitima, i ho podem fer a partir de processos amplis i autogestionaris de participació social, a partir de les arquitectures internes que els dotin d’autonomia, i a partir de la lluita col·lectiva. Complementàriament, però, cal pensar en transformar les condicions de vida materials dels qui habitem els barris. Els barris no només s’han de defensar, sinó que també s’han de transformar en un sentit alliberador i emancipatori. En el tardofranqusme, davant dels bloquejos de l’Administració municipal d’aleshores, en els barris populars barcelonins afloraren multitud d’experiències autogestionàries en els camps educatius, de salut, de lleure. Posteriorment, amb l’aparent obertura de l’estructura d’oportunitats polítiques, totes aquestes necessitats d’un consum col·lectiu amb valor d’ús, no mercantilitzat, es projectaren cap a una Administració municipal “democràtica” a l’espera que les proveís en forma de serveis públics sota criteris d’equitat i redistribució. En els darrers anys, tanmateix, les arques municipals s’han buidat més en les grans infraestructures neoliberals que no pas en la política social, i els Districtes s’escuden en la seva dimensió local per no afrontar polítiques com les laborals o les d’habitatge. Per contra, impulsar processos de municipalisme autogestionari significa també afrontar des de la comunitat local aquest tipus de necessitats. I per tant crear, consolidar i interrelacionar cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, educatives, de salut, posar en pràctica altres formes d’organitzar a nivell local l’economia, en definitiva, és una aposta que no només apunta a la reapropiació de la política per part de la gent, sinó a una reapropiació global de la vida.

12 Finalment, per acabar. Les experiències de municipalisme autogestionari han d’afrontar els seus límits, que són –a banda de la capacitat en reeixir o no de les pròpies iniciatives- les vinculades a la cada vegada més relativa autonomia dels barris com a unitats productives, territorials, econòmiques,… autosuficients. És obvi que no és així, i menys quan ens hem referit abans a la constitució de la metròpolis a partir de les decisions estratègiques del capital metropolità i internacional. És necessari, per tant, que els moviments urbans locals que apostem per una reapropiació social i autogestionada dels barris puguem trobar-nos per a traçar estratègies conjuntes d’abast metropolità, per a realitzar accions unitàries, per a seguir creant eines comunicatives, financeres o antirepressives amb un caràcter global. Que ens trobem per a compartir recursos, coneixements, habilitats, i que ens trobem, també, en una metròpolis com Barcelona, pel gust de trobar-nos.

Para ver las fotos seleccionadas y finalmente procesadas podéis verlas en mi cuenta de flickr y en obture, i aquí abajo:

El matí del passat 2 de febrer ens llevàvem amb una molt mala notícia, amb un desplegament desproporcionat, els Mossos, amb l’ajut de la Guàrdia Urbana i els serveis de neteja de l’Ajuntament de Barcelona, havien desallotjat la Universitat Lliure La Rimaia, al carrer Casanova, 17.

Després de diverses hores, els mossos encara van tenir els ànims i el cinisme de carregar il·legalment contra els que volien recuperar part el patrimoni acumulat (més de 2500 llibres de la biblioteca, material personal, mobiliari, etc…).

Hores més tard, en sortir de treballar per anar a dinar, em vaig acostar a La Rimaia, i vaig veure uns ànims per terra, la impotència de saber que el que estan fent és il·legal, però que ells ténen el monopoli de la violència, i contra això res no es pot fer. Primer el cop i després, si de cas, ja discutirem si te l’havia de donar.

La veritat és que colpidor emocionalment va ser aquesta visió. Per una banda els voluntaris de La Rimaia destrossats, veïns i veïnes donant suport i entristits, i per l’altra uns mossos tots cofois, felicitant-se mútuament per la feina feta, pels pals donats, i per la violència verbal i física desplegada. Res de tot això calia, encara que haguéssin volgut desallotjar, el mínim que pots fer és avisar. Això demostra que no té res a veure amb questions de propietat, si no la de voler destrossar un projecte social, empoderador, cultural i de denúncia.

Al vespre, a les 20h, es convocà una manifestació-concentració de suport a La Rimaia, jo em vaig quedar realment impressionat de la quantitat de gent que una convocatòria espontània i amb un nombre de simpatitzants tant reduit va poder aplegar. Moltes veïnes i veïns, tant del barri de Sant Antoni com del veí barri de l’Esquerra de l’Eixample, afectades pel mobbing immobiliari, altres centres socials, ateneus, etc… I més impressionant el suport que altres veïns i veïnes donaven des del seu balcó fent sonar les seves cassoles al pas del seguici.

Aquest cop, no podia ser d’una altra manera, es va seguir de manera escrupulosa els dos lemes més corejats de la nit: “La Rimaia es queda al barri” i “Un desallotjament, una altra okupació“. I la concentració va acabar davant de l’immoble de la Gran Via de Les Corts Catalanes, 550, buit des de fa 4 anys. De cop la ràbia es va convertir en esperança, a correcuita tot el seguici es va concentrar i acumular davant la porta de l’immoble, i els moments d’espera es van fer eterns, fins que, finalment, des de les terrasses dels àtics de l’edifici, van aparèixer els llums d’uns frontals i es van desplegar les primeres pancartes.

La tensió es va anar acumulant, alhora que la festa es va apoderar de la Gran Via, cada moviment de la brimo despertava dubtes de com acabaria tot plegat, i encara més quan van aparèixer els anti-abalots de la Guàrdia Urbana, coneguts per ser encara més violents i menys respectuosos amb les seves pròpies lleis que els Mossos d’Esquadra. Però finalment la nit va acabar molt bé, cada cop més pisos de l’edifici es van anar alliberant, i finalment es va cantar victòria.

Ara toquen moltes hores de feina, moltes hores d’esforços per a tornar a engegar el projecte, La Rimaia canvia de seu, però segueix sent La Rimaia.

Des d’aquí només em queda fer una crida a tothom que pugui ajudar en el que sigui, i a sumar esforços per fer d’aquesta societat la societat que ens mereixem.

Empoderem-nos!

Comunicat de suport d’Eixample Anticapitalista-Revolta Global:
En solidaritat amb La Rimaia

Aquest matí, pels volts de les 7, els Mossos d’Esquadra han procedit al desallotjament del Centre Social okupat “La Rimaia”, situat al carrer de Casanova nº 17, al barri de Sant Antoni de l’Eixample barceloní. El centre acollia la Universitat Lliure, havia programat un gran nombre d’activitats culturals, i mantenia una relació de col•laboració amb les Associacions de Veïnes i Veïns de Sant Antoni i de la propera Esquerra de l’Eixample. “La Rimaia” començava doncs a formar part del paisatge associatiu dels nostres barris i a esdevenir un lloc de trobada, de reunions i d’intercanvis per als col•lectius juvenils.
Des de Revolta Global de l’Eixample denunciem aquesta nova escomesa judicial i policial com una agressió contra els drets del jovent i de les classes populars: contra els drets associatius i de lliure expressió, contra la voluntat d’autogestió dels projectes culturals… I, naturalment, contra el dret a un habitatge digne. Els nostres barris són plens de pisos inhabitats, nous i vells, sovint en mans de bancs i d’immobiliàries que especulen amb el seu valor. L’assetjament immobiliari – sovint contra dones grans -, els desnonaments per impagament d’hipoteca o de lloguer, estan agreujant una situació que ja era difícil abans l’esclat de la crisi.
En aquestes circumstàncies, okupacions com la de “La Rimaia” mantenen obert el front de la legítima contestació social contra els especuladors i els poders públics.
Aquest vespre, a les 20 h, està convocada una manifestació de protesta al carrer Urgell, davant el bar “Els Tres Tombs”, a la sortida del metro Sant Antoni. Cridem les veïnes i veïns dels nostres barris a participar-hi, donant suport a “La Rimaia” i exigint del Districte de l’Eixample que obri una via de diàleg per fer possible la represa de les activitats del Centre Social.
02/02/2010
eixample@revoltaglobal.cat
www.eixampleanticapitalista.org

Podeu seguir, a més, tota la informació que s’actualitza constantment al web d’Eixample Anticapitalista (http://www.eixampleanticapitalista.org)

.

…6h45m-despertador-almuerzo en la bolsa-portátil en la mochila-desayuno encima del almuerzo-ducha-vestirse-7h30m-Adéu guapa-legaña-escaleras-legaña-calle-frío-parking-moto-mucho frío-16km-Sant Antoni-8h-Hola Txema-A ver cómo iba esto-vuelta por montjuïc-rodeado de patatas como yo al volante-bajar-aparcar-Fins demà, Txema!-frío-moto-Sants-paseo-10h-Centre Social-portátil-trabajo-desayuno en el trabajo-trabajo-14h-almuerzo rápido en el trabajo-paseo-frío-trabajo-19h-recoger-moto-frío-14km-Poble Nou-20h-clase-moto-22h-casa/reunión-cena-dormir reventado-6h45m-despertador….

Eso, cuidado a las 8h de la mañana por Sant Antoni y Montjuïc que estoy haciendo el patata junto con muchos más. Después de 8 años, ya iba siendo hora! (después viene la moto mediana)

Como pueden hablar de todo esto mientras plantean recortes a las ayudas por desempleo?

Como plantean subir los impuestos directos e indirectos que pagan los trabajadores?

A nadie se le escapa esta terrible contradicción.

Pero hay una simple y llana explicación. En este país los impuestos que sostienen los servicios públicos, y lo más importante, los sueldos de quien tiene que tomar este tipo de decisiones no son los impuestos que gravan la renta de los trabajadores, de hecho los que más ganan no tributan casi nada (los que más ganan sólo pagan un 1% de sus ingresos de impuestos, os animo a que miréis las retenciones que tenéis en vuestras nóminas, si tenéis, y preparaos para llorar), es decir, el IRPF no es una fuente de ingresos que sostenga nada. Lo que está muy grabado son los beneficios de las empresas.

Ah! -rápidamente podemos pensar- Qué bien! Las empresas pagan muuuuchoooo jjajajajajajammmm brrrrrrrrrr ajajajaja que bien que mandamos los progres y hacemos pagar a los injustos empresarios un montón!!!

Pues también podemos pensar un poco más y ver que consecuencias tiene esto.

Antes de eso, quiero reflexionar y hacer reflexionar sobre el hecho que supone que una empresa tenga beneficios. Racionalmente no tiene ningún sentido que una empresa tenga beneficios (aunque nos lo hayan inculcado desde pequeños). Una empresa hace un producto, su precio se mide por sus costes (materiales, infraestructura, manufactura, costes laborales, tasas, marketing, etc…), con un cierto margen para poder invertir, capear malos momentos, formación, creación de nuevo empleo, investigación, etc… Es decir, lo racional sería que una empresa no tuviera beneficios al final de un ejercicio.

Pero entonces, si no hay beneficios, cómo se nutren estos impuestos? La única alternativa es provocar esos beneficios.

Si hay que recortar costes laborales, se recortan. Si hay que recortar en seguridad, o formación, se recorta, y así vamos recortando hasta obtener beneficios y tener con que gravar impuestos.

Por eso lo que le interesa al recaudador de impuestos es que las empresas tengan, sobretodo, muchos beneficios. De manera que, si una empresa se tiene que deslocalizar a China (por poner un ejemplo) para reducir los costes laborales, por muy injusto, explotador, contrario a los derechos humanos, la constitución y la madre que los parió, no sólo no les podrán impedimentos, si no que les facilitaran el camino. Este es el trabajo del cuerpo diplomático, y por eso aquí en nuestro país hasta las administraciones autonómicas y locales también tienen cuerpos diplomáticos, para buscar negocio en el exterior para sus amigos empresarios.

Es decir, que hay una gran empresa, llamada cuerpo diplomático, que lo que busca son oportunidades para los empresarios del país para que generen beneficios explotando el exterior. Esto es perverso. Y lo mismo hacen el resto de países. Dada la importancia estratégica para las empresas, y por lo tanto, de los recaudadores de impuestos, estos cuerpos incluso están protegidos mediante inmunidades irracionales, inmorales, y éticamente reprochables.

Así se crea una situación en que los empresarios pueden manejar a su antojo las decisiones de los recaudadores. Si ellos no obtienen beneficios (pueden no querer obtenerlos, pagando sueldos dignos, por ejemplo) los recaudadores no tendrán dinero. Y los empresarios necesitan que estos recaudadores mantengan este sistema impositivo que les da verdadero poder. Esto explica que justamente estos empresarios, y estos recaudadores tengan los mayores sueldos con muchísima diferencia de la media (estamos hablando de más de diez veces por encima, como mínimo) de los y las trabajadores/as. Y eso ya sin hablar de que la mayoría de estas personas están en los dos bandos a la vez, o un tiempo en cada lado.

Esta relación perversa es muy grave. Sobretodo es muy grave por que resulta que estos recaudadores de impuestos son aquéllos que tienen que dirigir la acción administrativa. De manera que toda su acción se ve condicionada por la perversidad de tal relación. Que pintamos el resto de los humanos aquí? Somos las hormiguitas que hacen mover el negocio, que mueven el dinero, que soporta económicamente las bandadas desproporcionadas que tal sistema provoca en el Estado del Bienestar. Que consume y asume las consecuencias de este sistema.

Igual después de reflexionar sobre lo escrito podéis empezar a entender muchas de las acciones y noticias que podemos ver, leer y escuchas en los mass media, incluso podéis matizar e interpretar las palabras.

La otra reflexión la tenemos que hacer cada uno/a de nosotros/as: donde queremos estar? A quien queremos sostener?

Cuando ciertos “radicales trasnochados” (bueno también lo cantan cierto número de los que antes hablaba, el colmo de la posmodernidad) cantan una canción dicen tal verso:

“…el mundo va a cambiar de base, los nada de hoy todo han de ser…”

hablan de esto, que la base no puede continuar siendo un sistema de poder perverso como el actual, los cambios responden por la emancipación de los y las que tenemos un papel secundario (algunos/as menos que secundario) en este sistema, y responsabilizarnos de tirar adelante un sistema que permita a todo ser humano desarrollar sus derechos sin privilegios ni prejuicios, sin condicionantes ni represalias.

Cual es este sistema, yo no lo sé, yo tengo una idea, una propuesta, pero esa emancipación tiene que ofrecer los mecanismos para crearlo, tiene que tener todo el mundo su idea, su propuesta, para que la sociedad sea la de todos, y no sea la de unos, o la de nadie.

Si queréis os la explico, pero prefiero que cada uno piense la suya, y nos encontramos en las luchas!

Sobre el título: http://www.telegraph.co.uk/news/newstopics/byelection/2015038/Gordon-Brown-Its-the-economy-stupid.html

Hace tiempo que todos los barceloneses saben que se va a reformar la Avinguda Diagonal, aquélla avenida por donde entraron triunfales las tropas nacionalistas hace siete décadas.

El consistorio ha gastado todo el dinero que no tiene para que los barceloneses sepamos que dicen que podemos aportar nuestras ideas (no en que realmente podamos aportarlas en condiciones). Lo primero que se puso sobre la mesa fue lo que hace muchos años (des de que lo recuperaron) la población y asociaciones en defensa del transporte público y por la sostenibilidad medioambiental, así como asociaciones juveniles: Conectar los tranvías que hay en el resto de la avenida. Lo pretenden esconder tras un referéndum, que tiene más de experimento que de ejercicio de democracia real.

Inicialmente se dijo que si, luego que no, luego otra vez que si, y ahora un “igual no”.

Esto unos días después de un acto del RACC, ejerciendo de lobby, donde se cuestionó el tranvía y se exigió que los carriles de coches y la velocidad de los mismo “ni tocarlos”.

La verdad es que si no es para poner tranvía, restar espacio a los vehículos privados y racionalizar el carril bici (uno de los más antiguos y mal resueltos de Barcelona), no se necesita ninguna reforma.

(Bueno, si, para “ayudar” a alguna constructora “amiga”, que no está ganando suficientes millones, y no está explotando suficientes trabajadores)

Ahora se pelean los grupos municipales, y se demuestra quien dicta la política en nuestra ciudad, unos pocos lobbies, con altos funcionarios del ayuntamiento, empresas “públicas” (me entra la risa floja al oír eso), y demás.

¿Que nos toca a nosotros, ahora? Hacer más que nunca, organizarnos más que nunca, agruparnos más que nunca, y demostrar que hay otra manera de hacer las cosas, de construir la ciudad que queremos, como queremos. Somos muchos, tenemos ideas, y tenemos la razón. De hecho tenemos muchas razones.

La reforma de la Diagonal, comença la gresca…

Fa temps que els barcelonins sabem que es reformarà l’Avinguda Diagonal, aquella avinguda per on van entrar triomfants les tropes nacionalistes fa set dècades.

El consistori s’ha gastat tot les diners que no té per a que les barcelonés sapiguem que dicen que podem aportar les nortes idees (no en que que realmente poguem aportar-les en condicions)- el primer que es va posar sobre la tau va ser el que fa molts anys (desde que el van recuperar) la población i associacions en defensa del transport públic i per la sostenibilitat medioambiental, aixl com associacions juvenils: conectar els tramvies que hi ha a la resta de l’avinguda. Ho pretenen amagar rera un referéndum, que té mes d’experiment que d’exercici de democràcia real.

Inicialment es va dir que si, després que no, després un altre cop que si, i ara un “potser no”.

Això uns dies després que en un acte del RACC, exercint de lobby, es va qüestionar el tramvia i es va exigir que els carrils de cotxes i la velocitat dels mateixos “ni tocar-los”.

Però la veritat és que si no és per per posar tramvia, restar espai als vehicles privats i racionalitzar el carril bici (un dels més antics i mal resolts de Barcelona), no es necesita cap reforma.

(Bé, si, per “ajudar” a alguna constructora “amiga”, que no està guanyant suficients milions, i no està explotant prous treballadors)

Ara es barallen els grups municipals, i es demostra qui dicta la política a la nostra ciutat, un pocs lobbies, amb alts funcionaris de l’ajuntament, empreses “públiques” (m’entra el riure en sentir això), i demés.

Que ens toca a nosaltres ara? Fer més que mai, organitzar-nos més que mai, agrupar-nos més que mai, i demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses, de construir la ciutat que volem, com volem. Som molts, tenim idees, i tenim la raó. De fet tenim moltes raons.

Desde que se empezó a hablar de derecha e izquierda en la Revolución Francesa, la derecha está conservando y la izquierda se está refundando. Conservadores y reaccionarios miran al pasado. Progresistas y revolucionarios, al futuro. Margaret Thatcher golpeó esa idea cuando reprochó a los dinosaurios del PCUS querer mantener la Unión Soviética. Anthony Giddens habló al oído de la socialdemocracia, susurrándole la conveniencia de aceptar, junto al liberalismo político, el liberalismo económico. Se hicieron socialistas a fuer de liberales. En EEUU no hay pobres, sino loosers (perdedores). Aquí vamos en camino. Lo que el mercado no te dé, San Pedro te lo bendiga.

La izquierda está herida. De éxito –construir una sociedad real o potencial de clases medias–, de fracaso –no lograr esa sociedad en donde “la libertad de cada cual sea la condición de la libertad de todos”– y de indolencia –haber abandonado la lucha por la hegemonía–. Con el siglo, fue dando vueltas y vueltas a la estaca, acortando en cada giro la cuerda. Cuando se aproxima a tareas de gobierno no hace nada radicalmente diferente de lo que impulsan las fuerzas del gran centro. En tiempos de crisis, lejos de dar una respuesta a por qué en mitad de la barbarie no surge un cambio radical, se limita a adjetivar al sistema como “salvaje”, ofreciéndose como el domador firme de los desmanes de la fiera. Cuando habla de modelos, insiste en algunos claramente insuficientes. No hay ideas. Difícil despertar así a los dormidos.

En las postrimerías del franquismo, Fraga ganó una espectacular batalla después de vivo: “España –dijo, y todos asintieron– es diferente”. Muerto el caudillo, la ciencia económica se lanzó a demostrar que el atraso de España en realidad no era tal, y los sociólogos se empeñaron en certificar la normalidad hispánica. La izquierda olvidó su propia experiencia y se resignó a importar ese patrón europeo. Aún sigue haciéndolo, y por eso sigue rehén de la última moda ideológica.

En Europa, al igual que en España, las democracias liberales implosionaron en los años treinta, dejando paso a regímenes fascistas. La respuesta fue el antifascismo, responsable de la derrota de las potencias del eje (y en España, de los tres años que lució el cartel de “no pasarán” en la Plaza Mayor de Madrid). Comenzó entonces una pugna entre el liberalismo que pretendía sin más regresar al pasado, y las fuerzas antifascistas, que incorporaban una superación de la democracia liberal.

Triunfó el pasado, aunque tuvo que negociar con esa izquierda las bases constitucionales e, incluso, su participación en diferentes niveles de gobierno. La construcción europea, hasta el Tratado de Maastricht de 1992, estuvo marcada por esa impronta social.

Ahí están las claves de la diferencia de España. No en el nacional-catolicismo, sino en la ausencia social y política del antifascismo, fusilado y enterrado en cunetas, preso y torturado, exiliado, separado de sus cátedras y escuelas, desempleado y excluido, olvidado y, en la Transición, vuelto a olvidar. No hay diferencia con la Europa demoliberal –incluso puede encontrarse fuera una mayor densidad, como demuestra el caso de Berlusconi–, pero paga el precio de la ausencia de ese porcentaje de sociedad civil dura, republicana y defensora de las virtudes públicas, demócrata radical y movilizada de izquierda transformadora. El pacto de la Transición hizo olvidar la II República, la Guerra Civil y el franquismo. También el antifranquismo. El Partido Comunista de España, en nombre del consenso, aparcó el reconocimiento de todos aquellos y aquellas que lucharon por la legalidad republicana. Ese exceso de prudencia sepultó la memoria histórica y negó la impronta del antifranquismo en la democracia. E incluso impidió cualquier tipo de democracia interna en el partido que resumía la oposición al régimen del general Franco. La huella genética de la democracia española reposaba en una Transición salvada por el rey, y no en la lucha de los que se jugaron todo peleando contra nuestra prolongada ración de fascismo. Se nos hurtó discutir la Constitución del 78, asumimos Europa como un mantra, dimos a la extrema derecha marchamo democrático al esconderla –a veces ni siquiera– en uno de los partidos del consenso. En definitiva, arrastramos renqueantes algo mal resuelto.

La última gran refundación de la izquierda española nació del impulso social del referéndum contra la OTAN. El loable intento en marcha no presenta una gran diferencia con aquel proceso que dio nacimiento a IU, fuera de que no hay acción colectiva relevante y aquella Izquierda Unida se ha fragmentado en más grupos que los que le dieron origen. La refundación de la izquierda impulsada por un PCE al que le pesa un pasado –y a menudo un presente– cainita, hace ruido con el sentido común social de izquierda, fruto de la memoria y de las contradicciones que genera el sistema. Lleva, pese a haber votado o trabajado en ese espacio, 30 años sin poder referenciarse políticamente. ¿Qué es lo nuevo? Repeticiones no refundan.

Decía Saint Exupéry: “Si quieres construir un barco, no empieces por buscar madera, cortar tablas o distribuir el trabajo, sino que primero has de evocar en los hombres el anhelo por el mar”. La refundación de la izquierda no pasa hoy por reunirse en torno a una marca electoral golpeada, sino por evocar ese anhelo de mar. Si quieres construir el socialismo, no empieces por buscar un partido, ganar concejales o negociar puestos (cosas importantes), sino que primero has de evocar en los hombres el anhelo por la emancipación. Es, una vez más, hora de ideas y pedagogías.

Juan Carlos Monedero es profesor de Ciencia Política de la Universidad Complutense de Madrid

Para hacer un rápido resumen, los y las jóvenes del Eixample de Barcelona, agrupados en la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample, hemos diseñado y llevamos a cabo una serie de proyectos en un espacio de nombre “Casa Groga” (Casa Amarilla), sede del “Espai Jove de l’Eixample”, de un esplai (asociación infantil educativa), de un casal de jóvenes, y de una asociación cultural que ofrece servicios de grabación a grupos musicales noveles, además de la propia Coordinadora (Calle Ali Bei, 120, Barcelona)

Des de las asociaciones infantiles y juveniles hemos llevado a cabo proyectos de diferentes tipos. Uno de ellos es un huerto ecológico comunitario, el “Hort Comunitari Cas Groga”, que pronto saldrá de su estado de proyecto piloto y se abrirá a todo aquel/lla que quiera participar (4 febrero 19h reunión de interesados/as). Otro de estos proyectos es la “Zona Jove” (zona joven), un espacio de encuentro para adolescentes y jóvenes, pensado y dinamizado para hacer que los y las usuarios y usuarias sean protagonistas de sus horas de ocio y lleven a cabo proyectos cívicos, sociales y culturales, y así tengan un espacio para relacionarse e integrarse de manera positiva y constructiva hacia sus vecinos, vecinas, compañeros y compañeras. Por las características propias del entorno territorial y social, una parte de los y las adolescentes que participan son de familias de origen extracomunitario (principalmente Latinoamérica), hecho que da valor añadido al proyecto y realza su valor socioeducativo.

El “Espai Jove de l’Eixample”, además, programa una serie de actuaciones teatrales, de danza y musicales, de grupos noveles que tienen difícil el acceso a los circuitos comerciales culturales. Este hecho, sumado a la poca adecuación del edificio para tales actuaciones, provoca molestias a los y las vecinos y vecinas, que, con toda legitimidad, reivindica sus derechos individuales al descanso, amparados por ordenanzas municipales y leyes de protección frente a la contaminación acústica. Partiendo de esta certeza, los vecinos presentaron una denuncia donde se evidenciaba que el espacio no estaba preparado para hacer actuaciones musicales, y que tenían todo su derecho a descansar. Seguidamente, el Ayuntamiento nos envió una carta ordenando la prohibición de cualquier actividad musical, orden que cumplimos ipso-facto (desprogramando a dos días vista, estamos hablando de mediados de julio de 2009).

El paso siguiente, lógico, seria la adecuación del espacio para poder hacer esas actuaciones musicales, pues el mismo ayuntamiento ha expresado en múltiples ocasiones que el carácter del espacio es marcadamente musical (en sus guias aparece como equipamiento juvenil especializado en música), y el reciente Plan de Equipamientos Juveniles de la ciudad así lo marca. De hecho la misma Coordinadora llevaba cerca de un año reclamando al ayuntamiento estas mejoras. Se tiene que remarcar en este punto, que otros equipamientos de la ciudad, mediante la convocatoria del PlanE del Estado, han efectuado mejoras idénticas a la planteadas, sin ningún coste para el consistorio, y por esa vía se habían efectuado las demandas antes del asunto con los vecinos.

Pero dos meses más tarde el Ayuntamiento no solo no había movido ningún hilo, si no que todavía nos daba largas. Entonces la Coordinadora decidió hacer público el asunto y su posición: los vecinos y vecinas tienen derecho al descanso y el Ayuntamiento tiene que adecuar el espacio para permitir la convivencia de los dos derechos.

(Al hacerse público constatamos que todos los equipamientos juveniles de la ciudad están en la misma situación o muy parecida a la que sufrimos la juventud del Eixample, y a partir de ese momento se empezó a trabajar conjuntamente para encontrar soluciones y hacer un frente común para reclamar los derechos de los y las jóvenes a tener espacios públicos de expresión musical)

A parte de todo esto, nuestro querido Ayuntamiento ha seguido en su línea: dar largas. En medio de todo esto aparece una reflexión: los problemas con la vecindad son a partir de la apertura de la “Zona Jove” -septiembre de 2008-, ya que conciertos se llevan haciendo cerca de diez años atrás (el 2010 se celebrará el 10º aniversario de la apertura del edificio para proyectos juveniles), y sabemos que hay cierto sector de la sociedad que no ve con buenos ojos la presencia de personas con origen, o de familias con origen, extranjero y que les molesta cierta estética juvenil, que suele coincidir (no siempre ni con todos/as) con aquellos/as que llevan adelante voluntariamente proyectos cívicosocioeducativos, que son las personas que participan en este proyecto. Aparece el fantasma de la xenofobia y la intolerancia. Esta reflexión se descarta rápidamente por parte de los responsables municipales (únicos que han tenido contacto con los demandantes).

Todo sigue igual hasta que el pasado 20 de noviembre, al abrir el buzón del equipamiento, nos encontramos un escrito anónimo, en catalán, que acaba con la frase:

“Mort per a la Chusma i a la gent que la tolera!!!” (reproduzco literalmente, traducción: Muerte para la Chusma y a la gente que la tolera!!!)

No hace falta remarcar que el contenido del escrito hacía referencia al origen de algunos de los adolescentes que participan en la “Zona Jove” y a los y las jóvenes que voluntariamente hacemos proyectos en el equipamiento o nos reunimos para preparar actividades y proyectos (nos tacha de “mierda que no hace más que violar, robar y molestar a la gente normal”, no explicaba qué era la gente normal, supongo que quien lo había escrito se debía considerar muy normal).

De pronto el fantasma no sólo vuelve si no que se materializa en una realidad.

Presentamos el escrito al Ayuntamiento, pidiendo protección, apoyo y explicaciones (recordemos que sólo ellos han contactado con los vecinos, hasta la recepción del anónimo, que fue su manera de comunicarse con nosotros).

Frente a nuestra insistencia, conseguimos saber que gran parte de las quejas de los y las vecinas no son per las molestias del ruido, si no pos las actividades que se hacen (a las 5 de la tarde, por ejemplo) y por la “pinta” de los usuarios, usuarias, participantes y dinamizadores/as que tienen que “soportar” cuando miran por la ventana o van a tirar la basura. La cosa es importante. El ayuntamiento está “negociando” por un asunto plenamente legal, como es el ruido (y no le pone ninguna solución), con un grupo de vecinos y vecinas xenófobos/as, intolerantes, con demandas más propias de tiempos pasados que con aquellos que quieren vivir y convivir con el resto de ciudadanos/as.

O sea, han revestido legalmente una demanda xenófoba, amparados por leyes y ordenanzas que fueron planteadas (nos imaginamos) con el objetivo de favorecer la convivencia y la cohesión social. Y lo más preocupante es que el Ayuntamiento está doblegándose a sus pies, por que no le da la gana (el coste económico no es una excusa) de hacer las mejoras necesarias para que todas las actividades (que no hacemos desde hace 6 meses) musicales puedan continuar, pero además cada vez deja hacer menos actividades, musicales o no, por miedo a que los vecinos los presionen más. Evidentemente, cómo más cede el Ayuntamiento, más alto es el nivel de exigencia, hasta el punto de amenazar de muerte a los que voluntariamente estamos llevando a cabo proyectos para hacer mejor, más cohesionada y más habitable nuestra sociedad, desde asociaciones infantiles -como grupos scout y esplais-, como desde asociaciones juveniles -como asambleas de jóvenes, centros juveniles y casales de jóvenes-.

Ahora nos encontramos la necesidad de tomar la decisión de qué hacer. Hasta ahora hemos estado al lado de los y las vecinos y vecinas, pidiendo mejoras al titular del edificio (el Ayuntamiento) para hacer posible su descanso, para que una o dos veces al mes se hagan conciertos de grupos noveles, dejándolos de hacer mientras no llegan las mejoras. Pero ya no podemos estar a su lado, sabemos que no es realmente lo que les molesta, y encima nos han amenazado de muerte.

Mientras reflexionamos y tomamos una decisión, he creído oportuno que supierais lo que jóvenes implicados en la construcción de una sociedad mejor, y en proyectos cívicos y sociales estamos sufriendo. Por la existencia de personas contrarias a la convivencia y a la cohesión de las personas que comparten un barrio, un distrito, una ciudad, un planeta. Y por la cobardía de una administración incapaz de tomar una decisión y que va asumiendo y cediendo ante más y más exigencias de algunos/as vecinos/as incívicos/as e intolerantes.

Amenaces de mort als i les joves de l’Eixample de Barcelona

Per resumir-ho ràpidament, els i les joves de l’Eixample, agrupats en la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample, hem dissenyat i portem a terme una sèrie de projectes en un espai anomenat “Casa Groga”, seu de l’”Espai Jove de l’Eixample”, d’un esplai, d’un casal de joves i d’una associació cultural que ofereix serveis de gravació a grups musicals novells, a més de la pròpia Coordinadora (Carrer Ali Bei, 120).

Des de les associacions infantils i juvenils hem tirat endavant projectes de diferents tipus. Un d’ells és un hort ecològic comunitari, l’Hort Comunitari Casa Groga, que aviat sortirà del seu estat de projecte pilot i s’obrirà a qualsevol que hi vulgui participar (4 febrer a les 19h reunió d’interessats/des). Un altre d’aquests projectes és la “Zona Jove” un espai de trobada per a adolescents i joves, pensat i dinamitzat per fer que els i les usuaris i usuàries siguin protagonistes del seu temps d’oci i tirin endavant projectes cívics, socials i culturals, i així tinguin un espai per a relacionar-se i integrar-se de manera positiva i constructiva envers els seus veïns, veïnes, companys i companyes. Per les característiques pròpies de l’entorn, tant territorial com social, una part dels i de les adolescents que hi participen són provinents de famílies d’origen extracomunitari (principalment de llatinoamèrica), cosa que dóna valor afegit al projecte, i posa en alça el seu valor sòcio-educatiu.

L’Espai Jove de l’Eixample, a més, programa una sèrie d’actuacions teatrals, de dansa i musicals de grups novells que ténen difícil accés als circuits comercials culturals. Aquest fet, sumat a la poca adeqüació de l’edifici per a tals actuacions, provoca molèsties al veinat, que, amb tota legitimitat, reivindica els seus drets individuals al descans, amparats per ordenances municipals i lleis de protecció enfront a la contaminació acústica. A partir d’aquesta certesa, els veïns van presentar una denúncia on s’evindenciava que l’espai no és adient per a fer-hi actuacions musicals, i que tenien tot el dret a descansar. Seguidament, l’Ajuntament, va enviar-nos una carta ordenant la prohibició de qualsevol activitat musical, ordre que vam complir ipso-facte (desprogramant a dos dies vista, estem parlant de mitjans de juliol de 2009).

El pas següent, lògic, seria la adeqüació de l’espai per a poder fer aquestes actuacions musicals, doncs el mateix ajuntament ha expressat en múltiples ocasions que el caràcter de l’espai és marcadament musical (en les seves guies apareix com a equipament juvenil especialitzat en música), i el recent Pla d’Equipaments Juvenils de la ciutat així ho marca. De fet, la pròpia Coordinadora portava prop d’un any reclamant a l’Ajuntament aquestes actuacions. Cal remarcar en aquest punt, que altres equipaments de la ciutat, mitjançant la convocatòria del PlanE de l’Estat, han efectuat millores idèntiques a les plantejades, sense cap cost per al consistori, i en aquest camí s’havien fet les demandes abans de l’afer amb el veinat.

Però dos mesos després l’Ajuntament no només no havia mogut cap fil, si no que encara ens donava llargues. Llavors la Coordinadora va decidir fer públic l’afer i la seva posició: els veïns i veïnes ténen dret al descans i l’Ajuntament ha d’adeqüar l’espai per a permetre la convivència de tots dos drets.

(Aquest cop, en fer-se públic, es va evidenciar que tots els equipaments juvenils de la ciutat estan en la mateixa situació, o molt semblant, a la que patim el jovent de l’Eixample, i a partir d’aquí es va començar a treballar conjuntament per trobar solucions i fer un front comú per a reclamar els drets dels i les joves a tenir espais públics d’expressió musical)

A banda d’això, el nostre estimat Ajuntament ha seguit amb la seva línea, donar llargues. Enmig de tot això, apareix una reflexió: els problemes amb el veinat són a partir de l’obertura de la Zona Jove -setembre de 2008-, ja que concerts es porten fent prop de deu anys (el 2010 es celebrarà el 10è aniversari de l’obertura de l’edifici per a projectes juvenils), i sabem que hi ha un cert sector de la societat que no veu amb bons ulls la presència de persones amb origen, o de famílies amb origen, estranger, i que els molesta certa estètica juvenil, que sol coincidir (no sempre, ni amb tots/es) amb aquells/es que tiren endavant voluntàriament projectes cívico-educativo-socials, que són les persones que participen en aquest projecte. Apareix el fantasma de la xenofòbia i la intolerància. Aquesta reflexió és ràpidament descartada pels responsables municipals (únics que han tingut contacte amb els demandants).

Tot segueix igual fins que, el passat 20 de novembre, en obrir la bústia de l’equipament, ens trobem un escrit anònim, en català, que acaba amb la frase:

“Mort per a la Chusma i a la gent que la tolera!!!” (reprodueixo literalment)

No cal remarcar que el contingut de l’escrit feia al·lusions a l’origen d’alguns dels adolescents que participen a la “Zona Jove” i als i les joves que voluntàriament fem projectes a l’Equipament o ens reunim per a preparar activitats i projectes (titllànt-nos de “merda que no fa més que robar, violar i molestar a la gent normal”, no explicava que era la gent normal, suposo que qui ho havia escrit es debia considerar molt normal).

De cop el fantasma no només tornava si no que es materialitzava en una realitat.

Presentem l’escrit a l’Ajuntament, demanant protecció, recolzament i explicacions (recordem que només ells han contactat amb els veïns, fins a la recepció de l’anònim, que va ser la seva manera de comunicar-se amb nosaltres).

Davant la nostra insistència aconseguim saber que la gran part de queixes dels i les veïnes no són per les molèsties del soroll, si no per les activitats que s’hi fan (a les 17h de la tarda per exemple) i per la “pinta” dels usuaris, usuàries, participants i dinamitzadors/es que han de “suportar” quan miren per la finestra o van a tirar les escombreries. La cosa és important. L’Ajuntament està “negociant” per un assumpte plenament legal, com és el soroll (i no hi posa cap solució), amb un grup de veïns i veïnes xenòfobs/es, intolerants, amb demandes més pròpies de temps passats que amb aquells que volen viure i conviure amb la resta de ciutadans.

És a dir, han revestit legalment una demanda xenòfoba, amparats per lleis i ordenances que van ser plantejades (ens imaginem) amb l’objectiu d’afavorir la convivència i la cohesió social. I el més preocupant és que l’Ajuntament està doblegat als seus peus, per què no li dona la gana (els diners no és una excusa) de fer les millores necessàries per a que totes les activitats (que no es fan des de fa 6 mesos) musicals puguin continuar, però a més cada cop deixa fer menys activitats, musicals o no, per por a que els veïns els pressionin més. Evidentment com més l’Ajuntament cedeix, més alt és el nivell d’exigència, fins al punt d’amenaçar de mort als que voluntàriament estem tirant endavant projectes per a fer millor, més cohesionada i més habitable la nostra societat, des d’associacions infantils -com agrupaments escolta i esplais-, com des d’associacions juvenils -com assemblees de joves, centres juvenils i casals de joves-.

Ara ens ve la necessitat de prendre la desició de què fer. Fins ara hem estat al costat del veinat, demanant millores al titular de l’edifici per a fer possible el seu descans, per a que un o dos cops al mes es facin concerts de grups novells, deixant de fer-los mentres no arriben les millores. Però ja no podem estar al seu costat, hem sapigut que no és el que realment els molesta i a més ens han amenaçat de mort.

Mentres reflexionem i prenem una desició, he cregut adient que sapiguéssiu el que els joves implicats en la construcció d’una millor societat i en projectes cívics i socials estem patint. Per l’existència de persones contràries a la convivència i la cohesió de les persones que comparteixen un barri, un districte, una ciutat, un planeta. I per la cobardia d’una administració incapaç de prendre una decisió i que va assumint i cedint davant més i més exigències d’alguns/es veïns/es incívics/ques i intolerants.

Impactes als mitjans:

http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/112809-el-colmlectiu-de-joves-que-gestionava-un-equipament-a-leixample-hi-renuncia-pel-poc-suport-municipal.html

http://www.lamalla.cat/joves/actualitat/article?id=316344

RAE: golpe: m. Acción y efecto de golpear; emocional: adj. Perteneciente o relativo a la emoción.

Quien no haya formado parte de esta escuela no lo entenderá, siempre a sido así, y seguramente nunca cambiará. La imagen de la izquierda hoy ha sido para mi el golpe más directo que he tenido, símbolo del paso del tiempo, y de la pérdida de los valores humanos que lo sobrevuelan. Ver esta imagen de la mínima expresión del centro neurálgico de cuatro años de mi vida, aunque no los pasara delante, en ocasiones de paso, en ocasiones a distancia, aunque siempre ha estado allí.

Frente a él se desdibujaban y entremezclaban cuatro (desde la LOGSE seis) generaciones de adolescentes ajetreadas, con agendas abiertas -o no- apuntando. Podía ser más fácil, si. Podía ser de mil otras maneras, más eficientes todas. Pero entonces no sería lo mismo, no adquiriría la función social y socializadora, convivencial y solidaria, que lo ha fundido en las retinas de miles de adolescentes durante 30 años sin descansar.

No conozco ningún otro lugar que tenga uno semejante, ni parecido (y lo entiendo), es único. O mejor dicho, era único.

Los tiempos modernos se imponen, las limitaciones de espacio (lícitas y lógicas) mandan, y lo ha hecho desaparecer. Existe, pero ya no tiene su función. Ahora está cómo pieza de museo, mutilada, dando entrever lo que un día fue, pero ya no es.

Yo entiendo que no lo entendáis, sólo los que lo han vivido y visto lo entienden, o lo entenderán (cuando lo vuelvan a ver).

Estoy hablando del panel horario de mi escuela de bachillerato y BUP (si, mi generación quedó entre los dos planes). Si queréis comprobar que tengo razón, enseñadle esto a un conocido vuestro que haya estudiado en Súnion (estamos por todas partes, seguro que (si vives en catalunya) conoces a alguien que haya estudiado allí).

De esto me quedo con el acto de hoy, la inauguración del nuevo edificio, en el barrio de Vallcarca de Barcelona, de lo que fue mi escuela de BUP y Bachillerato la “Súnion, Institució Cultural Catalana” ahora también conocida como “Escola d’ESO i Batxillerat Súnion”. Evidentemente muchos encuentros y recuerdos más, pero este ha sido el más significante y fuerte de todos. I digo al viento: “Un fòrum sense l’horari (qualsevol no val) no és un fòrum…”