Amenazas de muerte a los y las jóvenes del Eixample de Barcelona

(en català -tras el salto-)

Basta de ataques xenófobos en la Casa Groga!!Para hacer un rápido resumen, los y las jóvenes del Eixample de Barcelona, agrupados en la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample, hemos diseñado y llevamos a cabo una serie de proyectos en un espacio de nombre “Casa Groga” (Casa Amarilla), sede del “Espai Jove de l’Eixample”, de un esplai (asociación infantil educativa), de un casal de jóvenes, y de una asociación cultural que ofrece servicios de grabación a grupos musicales noveles, además de la propia Coordinadora (Calle Ali Bei, 120, Barcelona)

Des de las asociaciones infantiles y juveniles hemos llevado a cabo proyectos de diferentes tipos. Uno de ellos es un huerto ecológico comunitario, el “Hort Comunitari Cas Groga”, que pronto saldrá de su estado de proyecto piloto y se abrirá a todo aquel/lla que quiera participar (4 febrero 19h reunión de interesados/as). Otro de estos proyectos es la “Zona Jove” (zona joven), un espacio de encuentro para adolescentes y jóvenes, pensado y dinamizado para hacer que los y las usuarios y usuarias sean protagonistas de sus horas de ocio y lleven a cabo proyectos cívicos, sociales y culturales, y así tengan un espacio para relacionarse e integrarse de manera positiva y constructiva hacia sus vecinos, vecinas, compañeros y compañeras. Por las características propias del entorno territorial y social, una parte de los y las adolescentes que participan son de familias de origen extracomunitario (principalmente Latinoamérica), hecho que da valor añadido al proyecto y realza su valor socioeducativo.

El “Espai Jove de l’Eixample”, además, programa una serie de actuaciones teatrales, de danza y musicales, de grupos noveles que tienen difícil el acceso a los circuitos comerciales culturales. Este hecho, sumado a la poca adecuación del edificio para tales actuaciones, provoca molestias a los y las vecinos y vecinas, que, con toda legitimidad, reivindica sus derechos individuales al descanso, amparados por ordenanzas municipales y leyes de protección frente a la contaminación acústica. Partiendo de esta certeza, los vecinos presentaron una denuncia donde se evidenciaba que el espacio no estaba preparado para hacer actuaciones musicales, y que tenían todo su derecho a descansar. Seguidamente, el Ayuntamiento nos envió una carta ordenando la prohibición de cualquier actividad musical, orden que cumplimos ipso-facto (desprogramando a dos días vista, estamos hablando de mediados de julio de 2009).

El paso siguiente, lógico, seria la adecuación del espacio para poder hacer esas actuaciones musicales, pues el mismo ayuntamiento ha expresado en múltiples ocasiones que el carácter del espacio es marcadamente musical (en sus guias aparece como equipamiento juvenil especializado en música), y el reciente Plan de Equipamientos Juveniles de la ciudad así lo marca. De hecho la misma Coordinadora llevaba cerca de un año reclamando al ayuntamiento estas mejoras. Se tiene que remarcar en este punto, que otros equipamientos de la ciudad, mediante la convocatoria del PlanE del Estado, han efectuado mejoras idénticas a la planteadas, sin ningún coste para el consistorio, y por esa vía se habían efectuado las demandas antes del asunto con los vecinos.

Pero dos meses más tarde el Ayuntamiento no solo no había movido ningún hilo, si no que todavía nos daba largas. Entonces la Coordinadora decidió hacer público el asunto y su posición: los vecinos y vecinas tienen derecho al descanso y el Ayuntamiento tiene que adecuar el espacio para permitir la convivencia de los dos derechos.

(Al hacerse público constatamos que todos los equipamientos juveniles de la ciudad están en la misma situación o muy parecida a la que sufrimos la juventud del Eixample, y a partir de ese momento se empezó a trabajar conjuntamente para encontrar soluciones y hacer un frente común para reclamar los derechos de los y las jóvenes a tener espacios públicos de expresión musical)

A parte de todo esto, nuestro querido Ayuntamiento ha seguido en su línea: dar largas. En medio de todo esto aparece una reflexión: los problemas con la vecindad son a partir de la apertura de la “Zona Jove” -septiembre de 2008-, ya que conciertos se llevan haciendo cerca de diez años atrás (el 2010 se celebrará el 10º aniversario de la apertura del edificio para proyectos juveniles), y sabemos que hay cierto sector de la sociedad que no ve con buenos ojos la presencia de personas con origen, o de familias con origen, extranjero y que les molesta cierta estética juvenil, que suele coincidir (no siempre ni con todos/as) con aquellos/as que llevan adelante voluntariamente proyectos cívicosocioeducativos, que son las personas que participan en este proyecto. Aparece el fantasma de la xenofobia y la intolerancia. Esta reflexión se descarta rápidamente por parte de los responsables municipales (únicos que han tenido contacto con los demandantes).

Todo sigue igual hasta que el pasado 20 de noviembre, al abrir el buzón del equipamiento, nos encontramos un escrito anónimo, en catalán, que acaba con la frase:

“Mort per a la Chusma i a la gent que la tolera!!!” (reproduzco literalmente, traducción: Muerte para la Chusma y a la gente que la tolera!!!)

No hace falta remarcar que el contenido del escrito hacía referencia al origen de algunos de los adolescentes que participan en la “Zona Jove” y a los y las jóvenes que voluntariamente hacemos proyectos en el equipamiento o nos reunimos para preparar actividades y proyectos (nos tacha de “mierda que no hace más que violar, robar y molestar a la gente normal”, no explicaba qué era la gente normal, supongo que quien lo había escrito se debía considerar muy normal).

De pronto el fantasma no sólo vuelve si no que se materializa en una realidad.

Presentamos el escrito al Ayuntamiento, pidiendo protección, apoyo y explicaciones (recordemos que sólo ellos han contactado con los vecinos, hasta la recepción del anónimo, que fue su manera de comunicarse con nosotros).

Frente a nuestra insistencia, conseguimos saber que gran parte de las quejas de los y las vecinas no son per las molestias del ruido, si no pos las actividades que se hacen (a las 5 de la tarde, por ejemplo) y por la “pinta” de los usuarios, usuarias, participantes y dinamizadores/as que tienen que “soportar” cuando miran por la ventana o van a tirar la basura. La cosa es importante. El ayuntamiento está “negociando” por un asunto plenamente legal, como es el ruido (y no le pone ninguna solución), con un grupo de vecinos y vecinas xenófobos/as, intolerantes, con demandas más propias de tiempos pasados que con aquellos que quieren vivir y convivir con el resto de ciudadanos/as.

O sea, han revestido legalmente una demanda xenófoba, amparados por leyes y ordenanzas que fueron planteadas (nos imaginamos) con el objetivo de favorecer la convivencia y la cohesión social. Y lo más preocupante es que el Ayuntamiento está doblegándose a sus pies, por que no le da la gana (el coste económico no es una excusa) de hacer las mejoras necesarias para que todas las actividades (que no hacemos desde hace 6 meses) musicales puedan continuar, pero además cada vez deja hacer menos actividades, musicales o no, por miedo a que los vecinos los presionen más. Evidentemente, cómo más cede el Ayuntamiento, más alto es el nivel de exigencia, hasta el punto de amenazar de muerte a los que voluntariamente estamos llevando a cabo proyectos para hacer mejor, más cohesionada y más habitable nuestra sociedad, desde asociaciones infantiles -como grupos scout y esplais-, como desde asociaciones juveniles -como asambleas de jóvenes, centros juveniles y casales de jóvenes-.

Ahora nos encontramos la necesidad de tomar la decisión de qué hacer. Hasta ahora hemos estado al lado de los y las vecinos y vecinas, pidiendo mejoras al titular del edificio (el Ayuntamiento) para hacer posible su descanso, para que una o dos veces al mes se hagan conciertos de grupos noveles, dejándolos de hacer mientras no llegan las mejoras. Pero ya no podemos estar a su lado, sabemos que no es realmente lo que les molesta, y encima nos han amenazado de muerte.

Mientras reflexionamos y tomamos una decisión, he creído oportuno que supierais lo que jóvenes implicados en la construcción de una sociedad mejor, y en proyectos cívicos y sociales estamos sufriendo. Por la existencia de personas contrarias a la convivencia y a la cohesión de las personas que comparten un barrio, un distrito, una ciudad, un planeta. Y por la cobardía de una administración incapaz de tomar una decisión y que va asumiendo y cediendo ante más y más exigencias de algunos/as vecinos/as incívicos/as e intolerantes.

Amenaces de mort als i les joves de l’Eixample de Barcelona

Prou atacs xenófobs a la casa grogaPer resumir-ho ràpidament, els i les joves de l’Eixample, agrupats en la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample, hem dissenyat i portem a terme una sèrie de projectes en un espai anomenat “Casa Groga”, seu de l’”Espai Jove de l’Eixample”, d’un esplai, d’un casal de joves i d’una associació cultural que ofereix serveis de gravació a grups musicals novells, a més de la pròpia Coordinadora (Carrer Ali Bei, 120).

Des de les associacions infantils i juvenils hem tirat endavant projectes de diferents tipus. Un d’ells és un hort ecològic comunitari, l’Hort Comunitari Casa Groga, que aviat sortirà del seu estat de projecte pilot i s’obrirà a qualsevol que hi vulgui participar (4 febrer a les 19h reunió d’interessats/des). Un altre d’aquests projectes és la “Zona Jove” un espai de trobada per a adolescents i joves, pensat i dinamitzat per fer que els i les usuaris i usuàries siguin protagonistes del seu temps d’oci i tirin endavant projectes cívics, socials i culturals, i així tinguin un espai per a relacionar-se i integrar-se de manera positiva i constructiva envers els seus veïns, veïnes, companys i companyes. Per les característiques pròpies de l’entorn, tant territorial com social, una part dels i de les adolescents que hi participen són provinents de famílies d’origen extracomunitari (principalment de llatinoamèrica), cosa que dóna valor afegit al projecte, i posa en alça el seu valor sòcio-educatiu.

L’Espai Jove de l’Eixample, a més, programa una sèrie d’actuacions teatrals, de dansa i musicals de grups novells que ténen difícil accés als circuits comercials culturals. Aquest fet, sumat a la poca adeqüació de l’edifici per a tals actuacions, provoca molèsties al veinat, que, amb tota legitimitat, reivindica els seus drets individuals al descans, amparats per ordenances municipals i lleis de protecció enfront a la contaminació acústica. A partir d’aquesta certesa, els veïns van presentar una denúncia on s’evindenciava que l’espai no és adient per a fer-hi actuacions musicals, i que tenien tot el dret a descansar. Seguidament, l’Ajuntament, va enviar-nos una carta ordenant la prohibició de qualsevol activitat musical, ordre que vam complir ipso-facte (desprogramant a dos dies vista, estem parlant de mitjans de juliol de 2009).

El pas següent, lògic, seria la adeqüació de l’espai per a poder fer aquestes actuacions musicals, doncs el mateix ajuntament ha expressat en múltiples ocasions que el caràcter de l’espai és marcadament musical (en les seves guies apareix com a equipament juvenil especialitzat en música), i el recent Pla d’Equipaments Juvenils de la ciutat així ho marca. De fet, la pròpia Coordinadora portava prop d’un any reclamant a l’Ajuntament aquestes actuacions. Cal remarcar en aquest punt, que altres equipaments de la ciutat, mitjançant la convocatòria del PlanE de l’Estat, han efectuat millores idèntiques a les plantejades, sense cap cost per al consistori, i en aquest camí s’havien fet les demandes abans de l’afer amb el veinat.

Però dos mesos després l’Ajuntament no només no havia mogut cap fil, si no que encara ens donava llargues. Llavors la Coordinadora va decidir fer públic l’afer i la seva posició: els veïns i veïnes ténen dret al descans i l’Ajuntament ha d’adeqüar l’espai per a permetre la convivència de tots dos drets.

(Aquest cop, en fer-se públic, es va evidenciar que tots els equipaments juvenils de la ciutat estan en la mateixa situació, o molt semblant, a la que patim el jovent de l’Eixample, i a partir d’aquí es va començar a treballar conjuntament per trobar solucions i fer un front comú per a reclamar els drets dels i les joves a tenir espais públics d’expressió musical)

A banda d’això, el nostre estimat Ajuntament ha seguit amb la seva línea, donar llargues. Enmig de tot això, apareix una reflexió: els problemes amb el veinat són a partir de l’obertura de la Zona Jove -setembre de 2008-, ja que concerts es porten fent prop de deu anys (el 2010 es celebrarà el 10è aniversari de l’obertura de l’edifici per a projectes juvenils), i sabem que hi ha un cert sector de la societat que no veu amb bons ulls la presència de persones amb origen, o de famílies amb origen, estranger, i que els molesta certa estètica juvenil, que sol coincidir (no sempre, ni amb tots/es) amb aquells/es que tiren endavant voluntàriament projectes cívico-educativo-socials, que són les persones que participen en aquest projecte. Apareix el fantasma de la xenofòbia i la intolerància. Aquesta reflexió és ràpidament descartada pels responsables municipals (únics que han tingut contacte amb els demandants).

Tot segueix igual fins que, el passat 20 de novembre, en obrir la bústia de l’equipament, ens trobem un escrit anònim, en català, que acaba amb la frase:

“Mort per a la Chusma i a la gent que la tolera!!!” (reprodueixo literalment)

No cal remarcar que el contingut de l’escrit feia al·lusions a l’origen d’alguns dels adolescents que participen a la “Zona Jove” i als i les joves que voluntàriament fem projectes a l’Equipament o ens reunim per a preparar activitats i projectes (titllànt-nos de “merda que no fa més que robar, violar i molestar a la gent normal”, no explicava que era la gent normal, suposo que qui ho havia escrit es debia considerar molt normal).

De cop el fantasma no només tornava si no que es materialitzava en una realitat.

Presentem l’escrit a l’Ajuntament, demanant protecció, recolzament i explicacions (recordem que només ells han contactat amb els veïns, fins a la recepció de l’anònim, que va ser la seva manera de comunicar-se amb nosaltres).

Davant la nostra insistència aconseguim saber que la gran part de queixes dels i les veïnes no són per les molèsties del soroll, si no per les activitats que s’hi fan (a les 17h de la tarda per exemple) i per la “pinta” dels usuaris, usuàries, participants i dinamitzadors/es que han de “suportar” quan miren per la finestra o van a tirar les escombreries. La cosa és important. L’Ajuntament està “negociant” per un assumpte plenament legal, com és el soroll (i no hi posa cap solució), amb un grup de veïns i veïnes xenòfobs/es, intolerants, amb demandes més pròpies de temps passats que amb aquells que volen viure i conviure amb la resta de ciutadans.

És a dir, han revestit legalment una demanda xenòfoba, amparats per lleis i ordenances que van ser plantejades (ens imaginem) amb l’objectiu d’afavorir la convivència i la cohesió social. I el més preocupant és que l’Ajuntament està doblegat als seus peus, per què no li dona la gana (els diners no és una excusa) de fer les millores necessàries per a que totes les activitats (que no es fan des de fa 6 mesos) musicals puguin continuar, però a més cada cop deixa fer menys activitats, musicals o no, per por a que els veïns els pressionin més. Evidentment com més l’Ajuntament cedeix, més alt és el nivell d’exigència, fins al punt d’amenaçar de mort als que voluntàriament estem tirant endavant projectes per a fer millor, més cohesionada i més habitable la nostra societat, des d’associacions infantils -com agrupaments escolta i esplais-, com des d’associacions juvenils -com assemblees de joves, centres juvenils i casals de joves-.

Ara ens ve la necessitat de prendre la desició de què fer. Fins ara hem estat al costat del veinat, demanant millores al titular de l’edifici per a fer possible el seu descans, per a que un o dos cops al mes es facin concerts de grups novells, deixant de fer-los mentres no arriben les millores. Però ja no podem estar al seu costat, hem sapigut que no és el que realment els molesta i a més ens han amenaçat de mort.

Mentres reflexionem i prenem una desició, he cregut adient que sapiguéssiu el que els joves implicats en la construcció d’una millor societat i en projectes cívics i socials estem patint. Per l’existència de persones contràries a la convivència i la cohesió de les persones que comparteixen un barri, un districte, una ciutat, un planeta. I per la cobardia d’una administració incapaç de prendre una decisió i que va assumint i cedint davant més i més exigències d’alguns/es veïns/es incívics/ques i intolerants.

Impactes als mitjans:

http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/112809-el-colmlectiu-de-joves-que-gestionava-un-equipament-a-leixample-hi-renuncia-pel-poc-suport-municipal.html

http://www.lamalla.cat/joves/actualitat/article?id=316344

  • Digg
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • MySpace
  • Technorati
  • Yahoo! Bookmarks
  • Twitter
  • Live
  • Meneame
  • PDF

Deixa un comentari

Disculpa, heu d'iniciar la sessió per a escriure un comentari.

Dia trist pel moviment veïnal

A la última Audiència Pública del Districte, a mes dels habituals debats tensos entre associacions i veïnes i veïns amb l’administració va passar un fet sorprenent.

Una Associació de Veïnes i Veïns, la del barri de Sant Antoni, va dirigr una queixa per una suposada “ingerència” cap a una altra Associació de Veïnes i Veïns, en comptes de cap a l’administració. Aquesta AVV va ser la de l’Esquerra de l’Eixample, de la que sóc el secretari.

A part de poder (o no) valorar el contingut hi ha el greu fet de fer públic un possible conflicte, sense haver explicat ni posat en coneixement d’aquesta associació, que es podia haver resolt per qualsevol altre via. Són associacions que estan en contacte i membres de les respectives juntes participen conjuntament de molts espais, fins i tot en el que concerneix aquesta queixa. Ens va sorpendre el fet i el lloc. És cert que podia haver hagut algun conflicte, de caire territorial, no ho neguem, però en qualsevol cas ningú s’ha dirigit a l’Associació de Veïnes i Veïns de l’Esquerra de l’Eixample per notificar-ho i poder-ho discutir. En comptes d’això s’ha fet en una audiència pública, que no és ni el lloc ni el moment de formular conflictes interns entre associacions, si no de demanar explicacions a les administracions sobre la seva actuació. Encara estem sorpresos. S’ha optat per un trencament públic, sense cap debat ni diàleg, en un espai no orientat al respecte. S’ha jugat el paper perfecte a dos dies de la reunió de totes les AVV amb el Districte per trencar tota força comú i conjunta, provocant un conflicte que es podia haver evitat.

L’escena que están esperant a l’Ajuntament per dilapidar la cohesió del moviment veïnal està servida, només calia veure la cara amb que es miraven la posterior discussió (fora de l’Audiència Pública) entre totes dues entitats. El paper s’ha fet a la perfecció, l’escenari està muntat i ara els actors ja no pintem res.

Sóc conscient de que no totes les persones de la Junta d’aquesta Associació están d’acord ni amb el contingut de dita queixa, a part que és incoherent amb la mateixa actuació de l’entitat, però a part d’això s’ha d’anar amb compte de què i com es diuen les coses, doncs s’acava fent el paper contrari de les pretensions i objectius que es plantegen públicament.

Passem al contingut, un cop explicada la forma.

Comencem el dia que els mossos d’esquadra desallotgen per la via violenta la Universitat Lliure La Rimaia, centre social per entitats de Sant Antoni i de l’Esquerra de l’Eixample (malgrat està dintre de les fronteres, per 20m del barri de Sant Antoni, i d’aquí ve el conflicte). Aquell matí hi vam assistir un munt d’associacions que donem suport al Centre Social, i a les activitats de La Rimaia, amb una sorprenent absència, l’Associació de Veïnes i Veïns de Sant Antoni, entitat que havia utilitzat l’espai per reunir-se amb altres entitats, i que ha col·laborat amb les persones que hi viuen i hi participen activament en diferents activitats del barri, i el seu compromís ha estat creixent durant tota la seva curta història.

Bé, davant d’aquests fets, que van tenir una cobertura de mitjans àmplia, els periodistes van buscar veus del moviment veïnal i només hi era present l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample, amb el seu president, el seu secretari i un membre més de la junta. Aquests periodistes, concretament de BTV van fer una curta entrevista a peu de carrer justament a en Lluís Rabell, president de l’AVVEE, que va exposar el posicionament de la seva entitat, i sempre parlant en nom de la seva entitat (i així apareixia a la titulació de la televisió). Podien haver optat per una altra persona, hi era el President de la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample, per exemple, amb qui no hi hauria conflicte territorial, i no hi va haver aquesta entrevista televisada (que si escrita), hi havia molts altres col·lectius com membres de la FAVB, V de Vivienda i més. Aquest fet ha molestat a l’AVV de Sant Antoni pel fet que a la televisió ha sortit aquesta entrevista, quan els fets passaven al seu barri, malgrat l’abast territorial de les activitats del centre és a tots dos barris.

En tots els dies que han passat des de l’afer aquesta entitat no s’ha posat en contacte en cap moment amb l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample, ni per via directa ni indirecta, i en qualsevol cas ha estat el primer cop que aquesta entitat ha dit que no donaven suport a La Rimaia, quan, insistim, han fet activitats DINTRE del centre social, i han preparat activitats de festa major conjuntament, per posar un exemple que coneixem, cosa que encara ens sorprèn més.

En la mateixa Audiència pública, per altres temes, han parlat de la seva Vocalia de Joves, dels quals alguns són membres dels col·lectius okupes que ja no hi donen suport. Acte seguit no han dubtat en riure i intimar amb els dos mossos responsables del Districte, que van apuntar les porres (no les seves, no es van mullar pas, les de la BRIMO…) cap als seus estimats joves.

El que lamento és que aquell matí no estiguéssin defensant La Rimaia al costat de la nostra AVV i hi donin motius de caire moral i legal, que obliden quan han de reivindicar una altra okupació, quan ells eren els joves, de la Casa Golferichs, per evitar el seu derrocament, en exactament els mateixos termes i per les mateixes raons per les que ara existia (i existirà) La Rimaia, La Carbonería i altres centres a tota la ciutat.

I el que demano és una reflexió a tots els membres de la Junta de l’AVV de Sant Antoni al respecte, no només de les incoherències en referència al contingut, si no a les formes i les seves conseqüències. Aquest afer es podia haver resolt de moltes maneres, i aquesta era la pitjor, ja no pel conflicte en si, si no pel moviment veïnal del Districte i les relacions entre AVV de l’Eixample. Si quelcom ha ofès, que és possible, doncs no som perfectes, hi ha deu mil altres maneres de treballar-la, però mai en el terreny on hem d’estar units i fent força cap a la mateixa direcció (i sentit). No nego una possible ingerència, tot i que a nosaltres no ens va semblar una ingerència la okupació de la Casa Golferichs per part de membres de Sant Antoni, malgrat estigui a les “nostres” “fronteres”, ni el fet que activitats de la Festa d’Estiu de Sant Antoni d’enguany s’hagin fet al nostre barri. En qualsevol cas  cada entitat té el dret d’opinar com vulgui, i si s’ha sentit ofesa, en podem parlar i buscar vies de resolució. Però el que s’ha fet està lluny d’això.

Crec que el paper que ha fet, intencionadament o no, manipulada o no, l’AVV de Sant Antoni, ha estat, per la forma, un fet gravíssim però ja no cap a l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample, si no per al moviment veïnal en general i de l’Eixample en particular.

M’agradaria que es reunissin les dos juntes al complet per treballar aquest tema, crec que és possible i es pot treballar des de l’enteniment i la concòrdia, i no provocant un conflicte on no toca i de la manera menys apropiada. Per part meva no posaré més que la tossudesa per que sigui així.

7-9 de Maig: X Aplec de Consells Locals de Joventut

Aquest passat cap de setmana he tingut el privilegi d’assistir com a representant de la meva associació -la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample- al X Aplec de consells locals de joventut. És una trobada formativa i de reconeixement mutu dels Consells de Joventut locals de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Seré sincer, no m’atreia gens la idea, estic d’Assemblees, Trobades, Retrobades, Plataformes unitàries, Xarxes, etc. fins al capdamunt. Però que es fes a sa illa de Formentera em va cridar l’atenció, i a més, necessitava un descans després de dues setmanes de bojos, amb la perspectiva de passar-ne unes quantes més igual. Formentera mai m’havia cridat l’atenció, però, en definitiva, li he trobat el punt, cosa que sempre està bé. Hi tornaré.

Hi hem assistit 66 persones de 21 Consells de Joventut, una gentada impressionant. Vagi per endavant les felicitacions per haver superat amb èxit un repte logístico-organitzatiu majúscul, doncs Formentera no és precisament una illa a la que sigui fàcil arribar, des de 16 poblacions repartides en 3 comunitats autònomes, i amb la dificultat afegida de les poques places disponibles en els avions que vénen a Ses Illes i els elevats preus. De la nostra ciutat vam anar amb dels companys de Les Corts, de Sarrià-Sant Gervasi, de Sant Martí i del Consell de la Joventut de Barcelona (al qual formem part tots 4 consells). A més van anar els consells de Lleida, Blanes Badalona, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Feliu de Guíxols, Sabadell, Eivissa, Menorca Artài Sa Colonia, Castelló, Ontinyent, Quart, Alacant Gandia i Sueca, acollits per la Comissió de Festes de Santa Maria (podriem dir que són el consell de Formentera). Impresionant barreja de dialectes i accents del català, motiu de diverses confusions i aclariments.

Ara bé, que hi hem fet?

Us faig una petita crònica: Només arribar (vam ser els últims, i de poc ens quedem a Eivissa a dormir) vam sopar una magnífica paella mixta (la gent de València no es van queixar, suposo que bona senyal), seguit d’una (petita) ruta de bars per Es Pujols.

Dissabte el despertador va sonar a les 8.30h per esmorzar i agafar el bus per fer l’enorme distància de 5.5km fins a Sant Francesc on vam assistir a una conferència-xerrada sobre la Communicació dels Moviments Socials, feta per un periodiste especialitzat en Comunicació per la Transformació Social, molt interessant, molt. Seguit de unes no tant interessants intervencions dels consells de Gandia, Barcelona i Badalona sobre tres actuacions de comunicació “exitoses” (ho poso entre cometes per que la única que conec, encara no hi he vist l’èxit per enlloc). Tot seguit la feina de veritat, els Grups de Treball. En el que jo vaig participar vam fer un decàleg de pràctiques a evitar, que malgrat havien d’anar sobre comunicació, van desviar-se ràpidament a temes generals, per a mi, les pràctiques a evitar més importants van ser: Confiar i/o dependre massa de les administracions i Obsessionar-se en la “evangelització” de joves no associats formalment (que no legalment). El redactat no era exactament aquest, però si el seu significat. Semblen òbvies, però són errors que tots en un moment o altre hem comès, i en alguns casos ens ha passat una factura massa cara. Després de la posada en comú de la feina dels grups de treballa vam fer una visita al Casal de Joves de Sant Francesc, una petita ludoteca per a infants/adolescents/joves amb risc d’exclusió social (vaja, res a veure amb el concepte de Casal de Joves que tenim per aquí…). tot seguit vam fer una visita a uns molins de vent que hi ha a les afores del poble, fent temps per a la festa que la gent de la Comissió de Festes de Santa Maria ens va preparar a Sant Ferran. Un sopar folklòric exquisit i una festeta amb DJ’s fins les 2 de la matinada. Faig una menció especial a DJ Pharma, un crack que amb el seu ball peculiar va animar a tothom més que cap altre, el volem per aquí! Després l’autobús ens va portar a l’Hotel i uns quants vem continuar la festa en un pub del poble.

Després de dormir dues horetes i d’una dutxada reanimant, tornem a Sant Francesc per a fer feina territorial (ens vam reunir per comunitats autònomes), poca cosa. Tot seguit una ruta turística exprés per l’illa, un acte públic aburridíssim (com ho són tots), Dinar ràpid i cap a casa. Teníem l’esperança que el volcà estigués de la nostra part i ens obligués a quedar-nos alguns dies més a les illes, però no va ser així, i el nostre vol va sortir puntual.

La meva valoració és totalment positiva, tant que potser repetiría (si no fos per que al novembre deixo el meu càrrec a la Coordinadora Infantil i Juvenil de l’Eixample) encara que fos a una altra localització menys apetitosa. He conegut gent molt ineteressant, més noies interessants que nois interessants, tot s’ha de dir. Especialment he rigut amb els que provenen de joventuts de partits polítics, es caricaturitzen tant a ells mateixos que al final ténen unes converses entre ells tant i tant freaks, que rius molt. La feina que s’ha fet, i la conferència del periodista m’han agradat molt. Jo suprimiría l’acte públic, no només aquests sino tots els que es fan en activitats d’associacions juvenils. Però la resta molt bé. L’equilibri d’oci i feina ha estat una mica desajustat (oci només per la nit, i feina només pel matí o primera hora de la tarda) però suposo que si no fos Formentera el paisatge que vèiem per la finestra no ho hagués trobat gens malament. Només una sorpresa negativa (totalment aliena a l’aplec), he descobert que hi ha gent que no només pensa que a la seva associació juvenil (infantil en aquest cas) noestà fent política, si no que el seu consell no fa política, em pregunto jo: I doncs, que coi hem fet aquest cap de setmana a Sa Illa? que fa en el dia a dia del seu Consell? Educar petits ciutadans per a que esdevinguin més lliures en el seu futur no és fer política? bé, no era el lloc per discutir-ho, però m’ha sorprès, i molt…

De converses a les 4 de la matinada, regades amb Herbes de jo que sé què (un Anís del Mono rebaixat, amb nom folk per a semblar més cool) va sortir un projecte que si pot ser el veritable vertebrador territorial de la ciutat de Barcelona, després del Bus del territori arriba el Vaixell del territori, una tancada flotant de consells de districte, el CJB, regidoria i direcció de Joventut, tècnics/ques i consellers/es de joventut de districte, una setmaneta (o més) voltant pel mediterrani.

Així, doncs animo a tot/es aquells/es que participeu en consells de joventut (altrament conegudes com plataformes territorials de joventut, no sé exactament per què)  la participació als Aplecs i a les trobades de consells locals de joventut, la veritat és que estaria bé fer-ne una de tota España.

Us deixo un resum de fotografies de l’Aplec, en podreu trobar més per Flickr o Facebook…

Mañana de paseo por el Delta del Llobregat